Catarroja es va convertir al 1987 en un plató de televisió. Per aquells anys no calia medir les audiències, perquè, només amb l’1 i l’UHF com a opcions, es quedava el pastís televisiu la primera cadena. Sabíem la programació de memòria i de la mateixa manera que divendres tocava “1,2,3, responda otra vez”, dissabte “Informe semanal”, dilluns era el torn de “Vivir cada día”, un programa que va estar en antena del 1978 al 1988.
El format del programa era senzill, un documental dramatitzat sobre la rutina diària d’algun personatge. Amb guió el·laborat, els protagonistes es convertien en actors i actrius d’una pel·lícula que volia retratar la realitat social de manera seriada.
I Catarroja va eixir en la tele gràcies a “El Empastre”. Al llarg d’una hora de durada es va contar la història dels membres de la banda, no des del punt de vista significatiu i distintiu, sinó tot el contrari, portant a la quotidianitat la vida d’aquelles persones excepcionals que viatjaven arreu el món de la mà de la música.
Els tres vèrtexs del guió van ser la clau per narrar l’excepcionalitat: la trajectòria d’una banda amb repercussió internacional des dels carrers de Catarroja. Els protagonistes actuaven amb la naturalitat d’anar a treballar, assajar, quedar amb les parelles o organitzar les pròximes eixides, tot allò amb també la mirada femenina de les dones que reclamaven l’atenció dels nòvios o les esposes acostumades a les estances dels marits fora casa, actuacions o assaigs constants.
Evidentment la dramatització de la història va fer partícip a molta gent del poble, incloses l’Artesana i la Unió Musical en un homenatge als músics o la falla el Charco, amb escenaris com el pub Charol, la Casa de la Cultura, Casa Villar, la ferreteria de San Antonio on compraven les aixades per a fer els trucs, el port… o el carrer l’Alqueria, la seu de la banda El Empastre en aquells anys.
