RELACIÓN DE TOREROS CÓMICOS
 |
|
La present pàgina pretèn deixar testimoni de totes les activitats que s'han anat realitzant al llarg de l'any del Centenari Fundacional, que s'han portat a terme entre tots, gràcies a la col.laboració d'entitats i persones que desinteressadament han aportat del seu temps, treball, experiència i records personals per a que el nostre patrimoni siga enriquit pels valors artístics i culturals de la Banda El Empastre de Catarroja. La Comissió "Un tall d'empastradors" de Fòrum Catarroja.
Aquí, "EL EMPASTRE"... mosaicos de su arte y de su vida.
Aquí, "EL EMPASTRE"... mosaicos de su arte y de su vida.
Ací teniu els enllaços del llibre.
Aquí, "EL EMPASTRE"... mosaicos de su arte y de su vida.
de PEREGRIN LUIS LLORENS Y RAGA.cronista oficial de catarroja.
Documento de Dora Sanroque Aliaga.
Esta circular se encontraba ubicada entre las hojas del libro.
Prólogo
Valgan estos relatos como la muestra del humor de un pueblo, del genio de un pueblo que cuando todo en la vida social era triste y dramático, cuando todo le encaminaba hacia la tragedia, cantaba y reía, un pueblo que allá por 1915...
D. EMILIO PORCAR . Ilustre Alcalde-Presidente del Municipio de la Villa de Catarroja.
La personalidad literaria de quien escribe el prólogo es siempre superior a la del autor de la obra. El prólogo es la recomendación que, en este país que tanta fe tiene en las recomendaciones, se hace al lector a favor del autor, la fianza que por su mayor nombre presta el consagrado al novel para que el lector vea, ya en el portal del libro, que la obra no le va a defraudar.
Si esto de que en el prólogo un hombre ceda a otro algo de su mayor prestigio es una regla, este prólogo que estás leyendo es la excepción. El autor, don Peregrín Luis Llorens Raga, ilustrísimo señor por Canónigo, Archivero de la Catedral de Segorbe, historiador, publicista, autor de varias obras, miembro últimamente de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, es plenamente conocido en el mundo de las letras. Quien es desconocido, si no más allá de las puertas de su casa, sí de los lindes del pueblo, es quien escribe el prólogo.
Habría de ser, pues, el autor de la obra, quien presentara al del prólogo, mas como esto sería demasiado, aceptemos con satisfacción un honor que el autor, Cronista Oficial de su villa natal, ha querido conceder a quien, al tiempo de editarse la obra, preside el Municipio.
La historia de EL EMPASTRE se inicia, como se verá, allá por 1915. Nada vamos a añadir a esta obra acabada. Mas yo quisiera que el lector meditase un poco en el contorno social en que un pueblo dio vida a una agrupación musical que se haría famosa en tres continentes.
Veamos, aun a riesgo de extendernos tal vez demasiado, cuál era la España de 1915: una situación social caótica como consecuencia de un sistema político (que no encaja en el país; un Estado liberal incapaz de poner un orden justo en una sociedad que no funciona; una subversión que amenaza con destruirlo ludo; guerra en Marruecos, huelgas revolucionarias, Gobiernos efímeros, anarquismo, bombas, asesinatos. En 1909, la Semana Trágica; en 1912, los sucesos de Cullera; en 1914, el asesinato de Canalejas, y en 1918, el de Dato; en 1923, la Dictadura.
En medio de todo ello, 1915. Había en Catarroja mucho anarquismo: unos pocos años antes o después se disparó contra la Guardia Civil cuando conducía detenido a un anarquista; por 1920 fue asesinado el Alcalde, del Partido Conservador. Por todas las esquinas de la vida social soplan, en lo nacional y en lo local, aires de tragedia.
¿Cómo, en ese contorno, nace algo tan des comprometido, desenfadado, alegre y festivo como EL EMPASTRE? Pensemos: ¿No surge el humor más sano, menos sofisticado, de las situaciones más trágicas, como nace el arte más negro de las épocas más cómodas? La risa más pura, la risa sin humor neblinoso, la risa que hemos vivido la generación de la posguerra española, la de Tono, Mihura, Alvaro de la Iglesia, la de "La Codorniz" tuvo su origen en "La Ametralladora", revista de humor para combatientes que se editaba en la España de Franco. Los soldados en el frente no cantaban marchas militares; cantaban a "Chaparrita, la divina" o "al vino que tiene Asunción". Cantos, alegres pero nostálgicos, a la vida sencilla y añorada de la paz.
Ha sido después, en la paz y en el bienestar de la posguerra europea, cuando ha surgido la literatura negra, la pintura abstracta, la expresión fantasmagórica y monstruosa del arte, la angustia vital, la droga y el suicidio; todo ello en un mundo que, comparado con el anterior es, ¿quién lo duda?, un mundo sin problemas.
Estábamos en 1915: guerra en Europa, guerra a ráfagas en Marruecos; guerra social entre trabajo y capital, bombas, huelgas, atentados... Y en un barrio de pescadores, en ese "calíu de nostres pares" que es, como dice en el Himno a Catarroja, el autor de esta misma historia, en ese Barrio de Les Barraques al que hemos de dirigirnos cuando intentamos descubrir nuestros más primitivos alientos, surge EL EMPASTRE.
Fue el pueblo, el más auténtico y genuino pueblo, sencillo, alegre, festivo, quien creó genialmente a la Agrupación que, sin duda, ha proyectado el nombre de Catarroja, traspasando meridianos y paralelos, por más alejados confines.
Leyendo la historia veréis nombres que tienen todo el sabor de lo auténticamente popular: "Felip el Tandero", "El Maño", "Bocha", "Changuel", "Pusa", "La Chela", Teatro "La Cuello", "Fabeta", y las calles del Pez, de la Caña, de la Red, "del Fus", "deis Bous", nombres todos del léxico de la gente pescadora, títulos de los que todavía permanecen algunos en la nomenclatura oficial, cuando debieron conservarse todos.
De allí surgieron hombres como Fernando "el Anguilero", figura en ese deporte tan valenciano, que hoy tiende a desaparecer, de la pelota. Fernando, que un día entrara en el cine "Chepa" para interrumpir el relato del explicador, gritando, con una hoja de diario en la mano, encendida por él mismo: "A focs! A focs!", provocando la salida atropellada de los espectadores, sin otra consecuencia que el susto; que otro día, cuando todo el pueblo esperaba, alineado a lo largo de la carretera, a los corredores de una Vuelta a Levante a pie, se quitó los pantalones, quedó en calzoncillos cortos y circuló por la calzada recibiendo, a distanciados aplausos y la admiración de todos, aplausos que se convertían en risas cuando, según se iba acercando, se daban cuenta de que era Fernando, y de que aquélla era una de las suyas. De allí salieron hombres como "Maravilla", que llegaba siempre al trinquete, vuelto de su trabajo en las aguas de la Albufera, cuando la partida estaba ya mediada. Subía parsimonioso las escaleras para llegar al "palquet" del "dau". Cuando aparecía su busto sobre la barandilla, se interrumpía el juego. Allá abajo, en la cuerda, "Malanda" "marchaba" la partida. Al aparecer "Maravilla", la voz de tenor lírico de "Malanda" se destapaba, provocadora:
—Al resto vingt duros!
"Maravilla" respondía con solemne voz de bajo:
—Van.
—Al resto vingt duros! Y "Maravilla":
—Van.
—Al resto vingt duros!
Y "Maravilla", que no había visto veinte duros en toda su vida, ni los llegó a ver el pobre en lo que le quedó de ella, "Maravilla", que ha quedado como ejemplo de hombre pobre, alegre y honrado, "Maravilla", a cada grito de guerra de "Malanda" contestaba como el canto del buho, monorrítmico, solemne y grave: Van, vaaaan, vaaaaaan. Terminada la serie, "Malanda", levantando la mirada hacia el trono en que "Maravilla" se sentaba como rey del espectáculo, resumía:
—Cuatre cents t'en jues.
"Maravilla" respondía:
—Ya'n tinc prou.
O a veces:
—Tirant cent mes.
Hecho todo esto, acalladas las risas y los comentarios del público, la partida podía continuar. ¡Cuántas*anécdotas como ésta, cuántas muestras del genio alegre de un pueblo, podrían contarse!
Hace unos años nos contaba Faustino Penella, ese último "coloquiero" ¡pie nos queda, un pasaje de su juventud que firmarían hoy los mejores literatos del humor negro.
Estaba Penella, que era un mozo, en el Casino de don Paco. En la tertulia, el "Tío Pollastre", funerario, director de una de las Bandas de entonces y padre del llorado don José Manuel Izquierdo. Era una noche de invierno y una ruidosa tormenta apagó las luces de todo el pueblo. Cuando amainó la tormenta y todos se fueron a dormir, "El Pollastre" invitó al joven Penella:
—Faustino, vols que fem una guitarra?
—A estes hores y en este temps?
—Aixó que té que vore?
Penella piensa que el Maestro tendrá muy buena guitarra y buenas manos pura tocarla, y decide:
—A la de tres.
Se encaminan por la calle Nueva a la casa donde el músico y funerario tiene en la planta baja su almacén. El Maestro abre la puerta. Enciende una Cerilla. Sobre un banco de madera reposa, negro, opaco y difuminado, un ataúd. El Maestro pregunta una vez más:
—Per aon vols tocar, per davant o per darrere?
Penella, que ya ha comprendido la chanza, contesta rápido:
—Per aon vosté diga, Mestre.
—Pos toca per davant.
Salen de la casa con la caja vacía al hombro. Las nubes negras del cielo están a tono. Penella va delante y el Maestro detrás. La calle, oscura y solitaria. El Maestro conduce con gritos de formación militar. Al llegar a cada esquina: "Derecha, mar"; "izquierda, mar". En alguna bocacalle: "De frente". Llegan a una casita de "Les casetes de Sidoro". Un viejecito, solo, sin familia, atendido por la caridad de los vecinos, ha muerto unas horas antes, en aquella noche negra. Sobre un jergón en tierra reposa su cuerpo. La luz de una vela ilumina la humilde estancia. El funerario y su improvisado lugarteniente colocan el cadáver dentro de la caja, pero las rodillas sobresalen por encima de los bordes.
Una vecina lo explica: tantos meses en la misma posición, las piernas encogidas, han hecho que el lento extinguir de aquella vida haya dejado, con unos tendones no distendidos, unas piernas en ángulo. El Maestro prueba: la tapa del féretro no llega a su base y se balancea, inestable, sobre las rodillas.
Penella, burlón, dice al Maestro:
—Aixó vol un'atra tapa, Mestre.
—Com?
—Que fasa colse.
El Maestro rechaza:
—Pareiserá qu'enterrem una escala de tisora.
La solución la da por fin el Maestro: no hay más remedio que rectificar aquellas piernas. Faustino se sentará sobre las rodillas y al peso el muerto acabará por "estirar la pata".
—Descarregat, Penella, tú qu'eres jove.
Penella obedece. El funerario aguanta en su mano la vela. Faustino se sienta sobre el saliente y empuja hacia abajo. Al envite el féretro se desnivela; muerto y vivo ruedan sobre el suelo, y en la caída, Penella tropieza con el Maestro, que cae también. La vela se apaga.
Faustino ha quedado ligeramente aturdido. El funerario, a quien preocupa la resolución del problema de que su ataúd haya de parecer una pirámide, palpa en la oscuridad, encuentra una pierna recta y exclama, gozoso:
—Ya está, Penella, ya está.
Pero Penella, que sale de su aturdimiento, que nota que le tocan su pierna y que no tiene ningún interés en ser enterrado vivo, protesta:
—No, Mestre, no, que eixa es meua. Y a mí no m'enterra vosté tan aínes.
D. EMILIO PORCAR . Ilustre Alcalde-Presidente del Municipio de la Villa de Catarroja.
 |
| Documento de Dora Sanroque Aliaga. Esta circular se encontraba ubicada entre las hojas del libro. |
La personalidad literaria de quien escribe el prólogo es siempre superior a la del autor de la obra. El prólogo es la recomendación que, en este país que tanta fe tiene en las recomendaciones, se hace al lector a favor del autor, la fianza que por su mayor nombre presta el consagrado al novel para que el lector vea, ya en el portal del libro, que la obra no le va a defraudar.AL MÉRIT ARTÍSTIC I CULTURAL.
...m’agradaria que, si a 1000 quilòmetres de València coneixen per totes bandes a L’EMPASTRE, que algú fera arribar el nostre CURRICULUM a la Generalitat Valenciana, perquè pareix ser que encara no s’han enterat de lo que poseix CATARROJA, en esta faceta musical-cultural, ya que mai s’han manifestat en cap concepte, i això que, totes aquelles terres les hem sembrat en les notes de l’immortal pasodoble “VALENCIA”.
Juan Marí Asins.Apoderat-representant de la banda El Empastre.Llibre falla Albufera. Catarroja 1992
El 18 de juliol de 2014, la Comissió del Forum de Catarroja “Un tall d’empastradors”, amb la persona de Juan Artola, feia entrega de la instància i documentació corresponent -Curriculum- de la banda Cómicotaurina musical El Empastre de Catarroja, en el registre d’entrada del Consell Valencià de Cultura, sol.licitant el reconeixement al mérit artístic i cultural de la cita agrupació musical.
El 13 d’agost se comunicava a l’Ajuntament de Catarroja, mitjantçant una instància, les gestions realitazades.
5 MÚSICS PER A UNA BANDA.
CECILIO ALCARÁZ ALBALADEJO
Cronista oficial d'Almussafes
Article complet de 5 MÚSICS PER A UNA BANDA.
Al llarg dels textos individuals s’explica un poc el paper dels nostres cinc músics en la Banda de l’Empastre, cadascun amb el seu 1972-73, 1973-74 i 1974-75. Representen en aquests moments quasi la quarta part de la Banda, sobre un total de divuit. Durant aquella època acudien tots6 junts amb les seues “Mobilettes” als assajos de Catarroja, més tard ho feien al cotxe de Francisco Magraner i a última hora al de Juan Bautista Pla...instrument, en tots els casos de vent: un clarinet, dos tubes i dos trombons. Quatre d’aquells músics: Pascual Asins, Francisco Magraner, Francisco Moreno i Juan Bautista Pla arriben a tocar junts durant tres temporades:
He inclòs amb els nostres músics un de Benifaió, a més de perquè és un veí del poble del costat, perquè allà no n’hi havia altres i els seus fills viuen i treballen a Almussafes des de sempre junt tots els nets. A l’hora d’encetar aquest treball vaig pensar que seria molt més complet ficant-ne als cinc. Amb total seguretat: aquests cinc músics sí que feren Banda!
I a l’hora d’acabar crec important el fet de recordar el sacrifici de les seues cinc dones – Carmen Girona, Josefina Contell, Camèlia Moreno, Carmen Martínez i Josefina Oroval, seguint el mateix ordre–, que hagueren de renunciar durant molt de temps a la presència dels seus marits en la llar familiar en aquelles temporades de viatge continu, que havien de dedicar-se a portar la casa i la família a tot sols i que tingueren alguns dels seus fills i filles sense la seua companyonia. A més, en algun cas, també hagueren de treballar fora de casa per ajudar a una millor economia familiar.
PASCUAL ASINS ALBUIXECH (A la Banda se’l coneix per “Pasqualet”)
Va nàixer a Almussafes l’any 1921 i morí als 66 anys en febrer de 1988.
Quan té set anys l’apunten per a ser músic però ell no vol. Diuen que s’agafa a totes les reixes del camí per tal de no arribar-hi. És l’any 1928 i al fundar la Banda “Lira Almusafense”1 és un dels primers músics i toca el fiscorn. Ja adult i a partir de la incorporació del mestre Chirivella –en l’any 1946– canvia al baix o tuba, què és el mateix instrument quetocava el mestre. De jove li agrada molt el futbol i encara que son pare no vol que jugue se les inventa totes per fer-ho i es converteix en un bon jugador de l’equip local. Això ocorre al llarg de tota la dècada dels anys quaranta i fins i tot l’any 1951. Es conserva una bona col•lecció de fotos d’aquella etapa d’esportista a l’àlbum familiar.
Fa alguns cursos de solfeig i d’harmonia. Conten que d’esta última disciplina arribà a donar classes a algun altre músic d’aquell temps.
En 1953, Pascual Asins Albuixech és un jove almussafeny de 31 anys, que ha aprés l’ofici de “carrero” al taller d’un ebenista de Sollana. Fa un any que està casat i menys que s’ha muntat un negoci per dedicar-se a arreglar els carros, vehicles que en aquell temps encara són importants pels treballs de l’agricultura i el transport.
Al poc, el mestre Chirivella li informa que n’hi ha una plaça de tuba vacant en la Banda de l’Empastre, per sil’interessa. En un principi es planteja no aprofitar l’oportunitat perquè acaba dep muntarse el negoci però a Catarroja li donen l’opció de provar i després decidir si continua amb l’oficio es queda com a músic. Tria la segona opció i s’incorpora a la Banda de l’Empastre. Porta cinc anys de casat i quatre en la Banda quan naix la seua primera i única filla M.ª Carmen. Li pilla en el seu tercer viatge a Amèrica, actuant en terres de Colòmbia. Aquell fet apareix en una carta que es conserva que Josefina (la dona de Ramón Garcerán també en la Banda de l’Empastre i de viatge amb ell) li escriu el dia 11-3-1957 al seu home dient-li: “... le dices a Pascual que todo va bien y que ya es padre o papá, lo que quiera. Si Dios quiere –su mujer–ir a esperarlo, en ese caso iremos las dos a Valencia...”. I rep resposta amb data de 26-3-1958 en ruta de tornada al vaixell Americo Vespucio on li diu: “El día 21 en Cartagena –de Indias–recibí la tuya enla que me comunicas que Pascualet es padre, me hago partícipe de su satisfacción y alegría. Lo supimos por Pascual que tuvo carta directa a Cartagena...” El dia 10 d’abril arriben al port de Barcelona.
Al llarg de la seua llarga trajectòria en l’Empastre, amb una durada de 32 anys fa vuit a Amèrica (sobre tot a Colòmbia i Veneçuela, però també a Equador, Perú i Puerto Rico) i li pega moltes voltes a la península durant eixes 32 temporades. És el primer músic del poble en entrar i l’últim en abandonar-la. Tanca els seus quaderns d’actuacions amb la paraula “FIN” i després escriu el següent: “Día 4 de mayo de 1953, debuté con el Empastre en la plaza de toros de Jerez. Día 10 de noviembre de 1985, fue mi última actuación en el supermercado Nusico en Valencia (concierto). Total 32 años con el Empastre”. Es deixa la Banda perquè ja es troba major per continuar amb aquella vida, a més la seua salut es resenteix. Encara apareixeria en 1987 en imatges d’un capítol de televisió de la sèrie “Vivir cada día” que dedicaren a la Banda de l’Empastre, xerrant amb alguns companys mentre passejaven pel port de Catarroja, un any abans de la seua mort.
Quan no és temporada d’actuacions freqüenta la nostra Banda local i treballa primerament al seu ofici a Sollana i conforme passen els anys, al camp de jornaler en alguna de les colles que depenen de la Cooperativa.
Es conserva la major part dels quaderns ja al•ludits. En ells, escriu totes les seues actuacions al llarg de la seua dilatada trajectòria amb l’Empastre i també s’assenyalen les dates en que actuaren a Almussafes, són: el 15-7-1965 –any del cinquantenari de la Banda i la meitat exactament del centenari que es celebra ara–, el 9-7-1974, el 6-7-1975, el 13-6-1976 i el 15-6-1979. Les dates de la dècada dels setanta corresponen les tres primeres als moments de la instal•lació de la factoria Ford i l’última ja en funcionament. Sabem d’una altra actuació, amb data indeterminada, però que es situaria a meitat dels anys cinquanta, al poc de la seua incorporació a la Banda.
És un bon músic de tuba i per això a final de l’any 1967 li ofereixen actuar a l’orquestra del “Gran Teatro del Liceo de Barcelona” –“El Liceu”– per fer-ne la temporada d’òpera d’aquella institució, cosa que pot compatibilitzar perfectament perquè està fora de temporada en l’Empastre. Durant dos anys seguits va a Barcelona a treballar al Liceu, fent-ne les temporades 1967-68 i 1968-69.
En sa casa es conserva encara el seu instrument. La seua filla Mª Carmen recorda molts detalls d’aquella vida en viatge continu i com desitjava de xiqueta que tornara perquè li du joguines. Quan ja sap escriure li escrivia cartes. Es sent important per l’èxit de la Banda de l’Empastre, hi està orgullosa i en alguna ocasió ix entre el públic d’una actuació televisiva. Quan tornen d’algun viatge a Amèrica, Catarroja rep els seus músics amb una gran festa, a la qual assisteix amb la família. En alguna ocasió va al port de Barcelona a esperar-ho... S’emociona molt al contar-ho!
Com en el cas del seu company Francisco Magraner, algunes fotos i altres materials d’aquella llarga història es perderen en les dues riuades que patí la seua casa situada a l’avinguda d’Algemesí.
RAMÓN GARCERÁN CARRIÓN
Va nàixer a Almussafes l’any 1917 i morí en 1970. Ramón és un dels músics fundadors de la Banda Lira Almussafense en 1928, té dotze anys i ha triat el clarinet com a instrument que guiaria tota la seua vida musical. És un “músic de poble”, sense estudis oficials de Conservatori, ja hem dit al parlar de Pascual que en pocs mesos els ensenyaren solfeig i passaren a l’instrument per ficar la Banda local en funcionament.
Ramón es converteix en un jove que treballa en l’agricultura com quasi el de tots els de la seua època.
Passen els anys, es fa adult, es casa amb Josefina Contell i té dues filles: Fina i Juani. Li agrada molt llegir, escoltar música clàssica i assistir al cinema. A més, és una persona molt ordenada a jutjar per la gran quantitat de documents que la família conserva.
Quan compleix 39 anys el busquen per actuar a la Banda de l’Empastre i així és com hi entra a formar part durant una temporada entre els anys 1956 i 1957. En aquest moment les seues xiquetes tenen 9 i 3 anys.
Fa 40 gales entre el dia 20 de maig de 1956, que actua en Lunèl (França) i el 14 d’octubre en Vich. Cinc dies després la Banda ix cap el port de Barcelona, per a viatjar a Amèrica amb destí Colòmbia, Veneçuela i Perú dalt del transatlàntic “Marco Polo”, d’aquell viatge torna el dia 10 d’abril de 1957, moment en que deixa la Banda, ja que no apareix al llistat del reajust de la mateixa com a resultat de la Junta General del dia 15 d’abril següent. Creguem que la deixa perquè li costa molt estar tant de temps lluny de la família i del poble, a més de que l’avió no li agrada gens i a Amèrica s’hi fan molts viatges.
També va una temporada amb l’Espectacle de Llapissera, però desconeguem la data. I
continuarà la resta de la vida treballant al camp, morint jove, amb sols 53 anys.
Però si el pas per l’Empastre és el més breu d’entre els cinc músics objecte del present article, quedà en la seua família possiblement el material més ric en informació. Ja que n’hi ha fotos, retalls de notícies de diaris de l’època, fullets de les rutes aèries pels països d’Amèrica del Sud, certificats de tot tipus, carnets, passaport,... i fins i tot una gran part de la correspondència enviada a la seua dona i algunes cartes que va rebre ell. I és la correspondència, amb total seguretat, el document més important per a rescatar la història dels nostres protagonistes, a on a part de temes personals entre la parella que es comunica es conten les vivències de cada dia al llarg de tot el viatge, mostren les d’allà al mateix temps que saben el que passa ací...
Fique dos exemples. El primer, és d’una carta que li envia a la seua dona amb encapçalament de Bogotà 11-1-57: “Anoche estuve en el cine y lloraba porque Pascual me pegaba con el codo y yo le pegaba a él y al que tenía al lado también, por ver lo que hacíamos nosotros mismos en la pantalla, pues vimos otro documental y nos dimos perfecta cuenta en los desfiles y trucos lo bonito que resultaba, además que parecía verdad que fuéramos artistas, él decía mira Garcerán y yo mira tu, mira, fulano, etc,...” En altra carta anterior, del 6-11-56, li diu a Josefina: “De Pascual no te preocupes, ni Carmen 4 de mi tampoco, hasta que regresemos seremos una misma alma en dos cuerpos distintos, sus pasos irán acompañados de los míos, si te digo que he tropezado y me he dado con la nariz, a Pascual le brotará la sangre por la suya y si te dice Carmen que a Pascual le ha salido la lotería también se llenará mi bolsillo…”
Les cartes de Ramón demostren la gran germanor que es dona entre dos amics del poble i companys de treball que es troben en terres molt llunyanes de casa. El mateix s’aprecia en les fotos que es fan junts.
Fina, la filla major, recorda algunes coses d’aquell viatge que li contà son pare, com el pas del vaixell pel Canal de Panamà, els viatges amb avió pels diferents països, que quan torna els porta teles de “nylon” per fer-se bates, un plumier i llapisseres,... així com que li escriu algunes coses en les cartes que li envia sa mare.
FRANCISCO MAGRANER MAGRANER (A la Banda se’l coneix per “Calot”)
Es guanya la vida treballant al camp, normalment per a son pare, però també a jornal i a estall per a altres.
En 1962 es produeix una vacant de tuba a la Banda de l’Empastre i el seu amic Pascual Asins, que ja hi porta 9 anys l’invita a unir-se’n. Ell li ho agraeix però al mateix temps té dubtes sobre la seua capacitat per fer un bon paper. Pascual, que el coneix bé, li comenta que si no el vera capaç de fer-ho bé no li ho haguera dit... Fa els corresponents exàmens d’aspirant i és admès. En aquest moment és fadrí però abans de final d’any es casa amb Camèlia.
El primer any és de prova i paga l’aportació al fons que tenen tots els músics. S’aprèn de memòria tots els programes i assaja sempre que té un moment lliure... i compleix bé. Tant, que quan acaba la temporada, els companys voten per majoria que es quede i continue amb ells.
Però com no té estudis musicals, l’apoderat Juan Marí li planteja fer-ne, és bàsic per tal d’obtenir el “carnet d’artista” que el permet viatjar i tocar pel país i l’estranger. En tres anys fa quatre cursos de solfeig i de tuba al Conservatori de València, però a l’arribar al quint es troba amb un gran problema, també cal que estudie harmonia, per la qual cosa necessita buscar un professor particular... Ja té una filla xicoteta, treballa al camp i a la banda i Camèlia ho fa a la Cooperativa, és un bon complement sobre tot quan ell marxa a Amèrica.
Així que, el que havia començat com a “músic de poble”, ja amb quatre cursos estudiats es planteja que no pot estudiar més... En el segon viatge a Amèrica –anys 1966-1967– s’ha proveït del material per a estudiar harmonia, va treballant i Juan Marí li corregeix... i ja quan tornaren canvià la normativa i deixà de ser necessari... segurament ja té prou estudis, perquè continua en la Banda deu anys més, fins l’any 1976. Durant aquells anys tingueren una altra filla.
En el primer viatge a Amèrica va pensar que el camp allà podria ser interessant per treballar però ja en el segon es dona compte que anar a tocar música està bé però l’altra opció ja no la veu de la mateixa forma que abans.
En total fa cinc viatges a Amèrica del sud, són cinc gires per terres de Colòmbia, quatre per Veneçuela, dos per Equador i una per Puerto Rico.Al llarg de tota la vida les afeccions són sempre la família, la música i el camp. Encara hui li continuen.
Les condicions econòmiques que li ofereix la Banda de l’Empastre en els seus primers viatges van disminuint –allà la moneda val cada vegada menys– al mateix temps que milloren els jornals ací. Per això, arriba un moment en que deixen d’anar, de fet ell participa també al seu últim viatge. I la deixa per estar ja tot el temps amb la seua família i treballar ací.
Aleshores estan instal•lant al nostre poble la Ford, a son pare li han llevat part de les terres i a ell també unes que havia comprat. Te quaranta anys i en la l’empresa li fiquen pegues per entrar. L’alcalde Ramón Moscardó li ajuda i el contracten. Treballa durant catorze mesos i s’ho deixa per tornar a la faena de sempre, el camp i així fins ara.
La major part de les fotos d’aquella època se li fan malbé en les dues riuades de 140 centímetres que ha patit en casa. Però sí conserva dos quaderns on té anotades les actuacions d’aquells catorze anys amb l’Empastre. La primera fou el 17 de març de 1962 al Palau Nacional de Barcelona –situat a Montjuïc– i l’última el 19 d’octubre de 1975 a Saragossa.
Camèlia, la seua filla major, se’n recorda de moltes coses d’aquella època, com que de vegades se la porta de viatge a veure’l actuar em algunes places de bous, però com a xiqueta que és no li agraden els bous i patix..., que l’escriu coses en les cartes de sa mare i es pinta els llavis per marcar-li-los al final de la carta, que el pare li envia targetes postats amb vestits típics d’aquells països i monuments, que li porta un “poncho” de llana molt cridaner i ella se’l fica i el passeja orgullosa amb l’excusa de que son pare li ho ha portat d’Amèrica, que va al menys dues vegades a Barcelona a esperar-ho quan torna d’un viatge,... I també, que ella no vol que es marxe per a tant de temps.
FRANCISCO MORENO GINÉS
S’incorpora a la banda del seu poble “Societat Artística Musical de Benifaió” quan ja té 10 anys, en un moment que es director Domingo Escrivà Campos. L’instrument que tria és el trombó de pistons. En esta època els seus estudis musicals són bàsics junt el solfeig.
Es guanya la vida amb diferents oficis, com jornaler al camp o a l’obra, però sobre tot de “matalafer”, que és el malnom pel que se’ls coneix. És l’ofici que l’ocupa durant el seu temps fora de temporada de la Banda de l’Empastre.
Quan fa el servei militar ho fa en la banda militar de Castelló, però veient difícil el fet de poder quedar-se –com vol– deixa l’exèrcit quan l’acaba.
Supose que quan comencen a contractar-ho uns anys després, ja té una formació musical suficient. Les vint-i-dos primeres pàgines de la seua llibreta d’actuacions com a músic professional repleguen les primeres empreses per a les quals treballa. Comencen amb la seua “tourné” amb el Circo Royal empresa –Amorós-Silvestrini– amb 27 anys i encara fadrí, en l’any 1956. Després venen quatre temporades amb l’Espectacle de Llapissera –anys 1957, 1958, 1960 i 1961– i la tourné amb el Cirque d’Hivern de Paris per tota França durant l’any 1963. S’ha casat en 1957 i ja té una filla, a la qual li diuen M.ª Carmen.
En 1966 es produeix una vacant de trombó a la Banda de l’Empastre i Francisco Magraner li invita a entrar per ocupar-la. El que vindria després sempre era igual, li fan proves i entra provisionalment per a un any, però després continua fins l’any 1975.
S’estrena en l’Empastre pujant a bord de la motonau Satrústegui en un dimarts tretze i plujós de setembre de 1966 per fer el seu primer viatge per Amèrica, debutant el dia 7 d’octubre a San Juan de Puerto Rico Després passa a actuar per Colòmbia, Equador i Veneçuela. Quan torna a Catarroja, el dia 1 de març de 1967 el seu fill Paco, que ha nascut mentrestant, ja té sis mesos.
En total fa tres viatges a Amèrica, tres gires per les ciutats de Colòmbia i de Veneçuela, dos per l’Equador i una per Puerto Rico. Després de l’últim, deixa la Banda. El treball li obliga –com als altres– a estar molt de temps fora de casa i lluny de la família, a més està cansat de viatjar tant.
La família conserva algunes fotos d’aquella època així com un quadernet que diu “Actuaciones musicales” en una etiqueta de la portada. i l’última el 27 d’abril en Figueres, ja és baixa en l’Empastre, però necessiten cobrir el seu instrument encara vacant.
Al llarg de tota la vida les afeccions són sempre la família i la música. Amb el pas dels anys millora com a músic i arriba a composar alguns pasdobles que dedica a membres de la seua família. El 6 de desembre de 1975 estrena amb la “Societat Artística Musical de Benifaió” el seu primer pasdoble, titulat “Quico y María” dedicat als seus pares.
Entre els anys 1976 i 1984 col•labora amb diverses bandes a més de la del seu poble: la de l’Ateneo de Cullera, l’Artesana de Catarroja, l’Artística Musical d’Alginet o l’Artística de Carlet.
JUAN BAUTISTA PLA BENAVENT
Naix a Almussafes l’any 1944. Comença en la Banda Lira Almussafense en 1957, quan té dotze anys i tria el bombardí com a instrument. En aquell temps Ramón Garcerán els ensenya molta música.
De l’època de xiquet li queda un record important relacionat amb la Banda de l’Empastre, en una data indeterminada –però que es calcula allà per l’any 1955– visita el nostre poble donant un concert en la Plaça Major. El aquell moment no passa pel seu cap la idea de que en la seua edat adulta ell formaria part de la mateixa.
Com a xiquet, quan ix d’escola li agrada anar al carrer a jugar a la trompa o les xapes amb els amics i alguns d’ells consideren que on millor estan és al Musical aprenent música. En escola té a D. Eduardo de mestre, el qual toca el violí i parla amb son pare perquè el done estudis, primer en l’institut d’Algemesí i després al Sant Vicent Ferrer de València, però l’economia familiar no ho permet. Ja jove no té altres afeccions diferents de la música i del treball que tria per guanyar-se la vida. Aprèn l’ofici de pintor mural decoratiu –pintor decorador– acompanyant son pare, que també pinta quadres i vol que ell ho faça també, però no passa de l’aquarel•la. Ja és la tercera generació de pintors, perquè també ho havia segut l’avi.
La temporada de pintor al poble és prou limitada i després de festes no n’hi ha quasi faena, així que son pare comença a anar-se’n durant tres o quatre mesos a l’any a París a treballar en el seu ofici. Quan ell compleix els 18 anys també pot eixir ja cap a París a pintar acompanyant-ho i així el ho fa durant set anys seguits.
Als 27 anys es casa i als 28 ja té la seua primera filla M.ª José. Un any després – estem en l’any 1972– rep la invitació d’unir-se a l’Empastre. Li la transmet el seu amic Francisco Magraner. És un “músic de poble”, entre els que destaquen de la Banda, però no té estudis oficials de Conservatori. La plaça a cobrir és la de trombó de pistons –un instrument no tant dolç com el bombardí que toca ací– però què se li assembla prou i això no suposa cap problema. Ha de passar les proves habituals i després haurà de traure’s el carnet de músic provincial i nacional que el permet tocar per tot arreu del país i l’estranger. S’examina amb èxit en la Societat Coral “El Micalet” de València.
A finals de 1974 feu el seu únic viatge a Amèrica, complint amb 21 espectacles en places de bous i tres concerts per ciutats d’Equador, Colòmbia i Veneçuela. Finalitzen contracte el 16 de febrer de 1975 i quan el vaixell M/N “Donizetti” porta tres dies de viatge de tornada rep –en mig de l’oceà Atlàntic– un telegrama que li comunica que ha nascut la seua filla Marta i quan arriba a casa ja té una dotzena de dies, quasi el temps que costa tornar des de Veneçuela en vaixell.
En l’any 1983 la Banda de l’Empastre va baixant el seu ritme de treball, igual que el número de components –ja fa temps que ha perdut el número “vint-i-dos” que l’havia fet famosa– per lluitar amb la competència d’un número més gran d’empreses semblants... i s’ho va deixa.
Quan ve al poble fora de temporada continua participant en tots els actes i concerts de la nostra banda, perquè li agrada molt. Afirma rotundament que sinó fora per que va caure mal després d’eixir de l’Empastre, la banda del poble no se l’haguera deixat mai... i així i tot, hui en dia continua anant a tots els concerts que pot.
Juan pensa que una família no podia viure sols amb els ingressos de la Banda de l’Empastre, calia complementar-los amb un ofici que els músics també tenien fora d’ella i al qual es dedicaven quan no estaven tocant.
M.ª José, la seua filla major, es recorda d’anar a veure’ls actuar en alguna ocasió, també dels assajos a Catarroja on es desplaçaven en una “furgona” de color blanc. Que quan tornava de períodes més llargs d’estar fora de casa els portava regals, com per exemple, quan tornà de Brussel•les –en gener de 1981– el portà l’estatueta del Manneken Pis,...
CECILIO ALCARÁZ ALBALADEJO Cronista oficial d'Almussafes
Suscribirse a:
Entradas
(
Atom
)
